Trencar la cantonada: una decisió que parteix de l’edifici

El projecte de 24 habitatges socials per a INCASOL a Igualada parteix d’una pregunta: com s’aconsegueix dignitat espacial quan l’espai és mínim i els recursos són ajustats?

Quan Wright trencava la cantonada en les seves cases de la praderia buscava fluïdesa i connexió amb l’entorn. En el nostre cas, la lògica és la mateixa, però l’escala és diferent: no és un gest formal, sinó una estratègia per dissoldre límits i ampliar la percepció dels espais.

Hem provat de resoldre l’habitatge mínim amb enfilada —aquesta tipologia nascuda als grans palaus barrocs que ha tornat amb força a l’habitatge social contemporani. La conclusió és que, a diferència dels palaus, acotar espais quan les dimensions són mínimes no dignifica: rigiditza. La destrucció de la cantonada, en canvi, obre sense enderrocar.

El buit als angles: quan el límit desapareix

La planta de l’habitatge és on la decisió tipològica es concreta. Disposar el buit als vèrtexs —tant interiors com exteriors— no és una decisió formal: és una decisió sobre com es percep l’espai quan les dimensions són mínimes.

En un habitatge social, cada metre quadrat compta. Però la percepció d’amplitud no depèn exclusivament dels metres: depèn de com la planta gestiona el límit i el buit. No es tracta d’eliminar el límit, sinó de fer l’espai permeable i flexible.

La llum que travessa: el resultat d’un argument espacial

El resultat: es transforma la relació entre interior i exterior, es dilueix la idea d’habitació tancada i l’espai es percep continu, flexible i obert, on la dimensió real és continguda però la percepció resulta generosa. El recurs: una cantonada envidrada que permet l’entrada diagonal de la llum i uns panells corredissos capaços d’ajustar diferents graus d’intimitat sense fixar jerarquies rígides.