23 febr. La façana captora del projecte de la biblioteca de manlleu

La façana ventilada és una d’aquelles solucions que, per raons d’espai o pressupost, sovint es descarten. No obstant això, podeu resoldre molts dels problemes habituals del projecte. Entre els seus avantatges més rellevants destaca la possibilitat d’ubicar la protecció solar dins la cambra, de manera que queda protegida per la pell exterior i arrecerada de la intempèrie.

A més, millora notablement el comportament tèrmic del tancament: a l’estiu permet evacuar l’aire reescalfat, ia l’hivern possibilita aprofitar l’efecte hivernacle, incrementant l’eficiència energètica del conjunt.

Al projecte de la Biblioteca i Arxiu Municipal de Manlleu es va proposar una solució de doble façana ventilada que, a més, permetés recuperar la calor generada a la cambra per efecte hivernacle, funcionant de forma anàloga a un mur Trombe. En un primer moment, aquesta estratègia es va plantejar únicament per a la façana sud, però les simulacions energètiques realitzades sobre l’edifici van aconsellar estendre-la també a la façana est.

Com en qualsevol projecte amb sensibilitat cap a l’eficiència energètica i l’optimització de recursos, l’anàlisi climàtica i les condicions de l’entorn immediat van ser determinants a les primeres fases del procés. Manlleu és una població d´uns 20.000 habitants situada a la comarca d´Osona (província de Barcelona). El seu clima és continental humit i, per la seva ubicació a la Plana de Vic, es veu afectada pel fenomen de la inversió tèrmica, cosa que explica la freqüent aparició de boires matutines durant els mesos freds. A l’hivern, les temperatures solen oscil·lar al voltant dels 0 ºC, mentre que a l’estiu poden superar els 31 ºC, amb una amplitud tèrmica propera als 20 ºC, característica dels climes interiors.

Pel que fa a les condicions de l’emplaçament, el solar se situa entre mitgeres, amb una façana principal orientada a est i una altra a sud. Totes dues s’obren a espais públics, per la qual cosa les condicions d’assolament són òptimes per a una estratègia de captació tèrmica. Un estudi quantificat del potencial solar de les dues façanes va permetre superar una barrera conceptual habitual: es va comprovar que, ateses les dimensions de la façana est, una façana captora podia assolir, en determinats períodes, nivells de captació equivalents als de la façana sud.

A aquesta envolupant se li van assignar tres funcions principals: protecció davant de la radiació, control de l’enlluernament produït per llum directa i captació solar per a l’temperament de l’aire primari. Protegir-se de la radiació solar sol semblar senzill a una façana sud: a l’estiu la incidència és menor ia l’hivern es maximitza. Però quan les exigències superen allò estrictament tèrmic, la façana sud pot presentar a l’hivern problemes comparables als d’una est-oest a l’estiu. Sense una protecció adequada, l’enlluernament per radiació directa pot generar molèsties importants. Aquesta va ser una de les raons per les quals es va decidir aplicar un tractament anàleg a dues façanes, en principi, tan oposades.

L’aprofitament de la calor a la cambra neix de la necessitat de temperar l’aire de renovació. Amb les exigències actuals del CTE, la ventilació ha passat a ser, en molts casos, un “enemic” més determinant que el tancament mateix: els edificis més ben aïllats veuen com l’aire interior condicionat se substitueix contínuament per aire exterior més net, però sovint tèrmicament costós de tractar. En un clima fred com el de Manlleu, la doble façana es va plantejar com un captador que, per efecte d’hivernacle, escalfés l’aire de renovació a l’hivern mitjançant la circulació per un espai de vidre. A l’estiu, un sistema de comportes bloqueja l’admissió i permet la ventilació directa de la càmera, evitant sobreescalfaments.

La façana es va concebre com una doble pell farcida de tubs de diferents diàmetres i es va convertir en un element de relació entre l’edifici i el context: el passat, l’ús i el caràcter. Un aparent ordre aleatori en la composició dinamitza el pla exterior i el transforma en un tret identificador del projecte. Aquesta lògica no es limita a allò bioclimàtic: es trasllada a l’interior per consolidar-se com un llenguatge formal coherent.

L´edifici incorpora una central de control capaç de regular les proteccions solars, la intensitat de les lluminàries i la temperatura de l´aire impulsat, a més de monitoritzar la concentració de CO₂ per ajustar la ventilació i reduir renovacions innecessàries.

Després d’aquesta experiència, es pot afirmar que allò que per a alguns podria semblar una arquitectura “experimental” compta avui amb eines de simulació i dades tècniques molt sòlides. Davant l’arquitectura tradicional —que ha afinat solucions al llarg de segles de prova i error—, aquestes estratègies es basen en un coneixement verificable que permet innovar amb més precisió, dins d’un context tecnològic en evolució contínua.